Us proposem que llegiu aquest article de la Mayte Rius, publicat el 15/12/2015 al diari La Vanguardia.
La incertesa que pesa sobre el seu futur i la sobreprotecció familiar amb què molts han crescut està fent efecte en els universitaris. Professors i directius dels campus asseguren que no es pot generalitzar, perquè entre gairebé 1.500.000 alumnes hi ha persones de tota mena, però expliquen que en els últims anys viuen situacions i observen comportaments que abans no es veien entre la població universitària.
“Fa anys als col·legis majors gairebé no coneixíem cap pare dels residents; ara no només hi vénen a informar-se dels serveis i les condicions del centre o a visitar els fills, sinó que també hem vist que alguns s’han quedat allotjats per tal de tenir-ne cura quan estan malalts”, explica el director del col·legi major Alcalá, Fernando López.
“Et demanen que els resolguis tot; m’han arribat a preguntar a quina part de la pàgina web havien de punxar per inscriure’s en el meu màster de Psicologia Sanitària; i observo que fan servir més temps a buscar ajuda externa que a intentar resoldre el problema”, apunta Cristina Larroy, professora i directora de la Clínica Universitària de Psicologia de la Complutense de Madrid. “He tingut alumnes que han oblidat el seu treball el dia que l’havien de lliurar i no entenien que no els ampliés el termini i que els forcés a tornar a casa a buscar-lo, amb l’esforç inútil que els suposava”, relata una professora de Comunicació de Blanquerna.
“Hi ha una certa infantilització en els nostres estudiants; quan nosaltres entràvem a la universitat reivindicàvem que ja érem adults, i els alumnes d’ara no es consideren adults, a tot estirar es veuen com a joves, algú encara no adult però tampoc adolescent”, explicava fa un temps el professor de Psicologia Evolutiva de l’ Autònoma de Madrid José Luis Linaza,
Hi ha molts professors, directius i funcionaris de les facultats que afirmen que els universitaris mostren comportaments típics d’adolescents: els costa de complir els horaris, els falta un punt de responsabilitat per fer allò a què es comprometen, tenen poc autocontrol i esperen una supervisió o una autoritat externa per complir les normes, se senten insegurs i són molt demandants d’ajuda externa... A tall d’exemple, López explica que els últims anys han hagut de modificar la normativa dels tornejos esportius entre col·legis majors de Madrid per exigir que en els partits de segona ronda hi hagi sempre membres de l’equip directiu que supervisin les respectives aficions perquè els xavals no són capaços d’autocontrolar-se i es produïen situacions de violència.
“El que nosaltres veiem és que tenen baixa tolerància a la frustració i que les expectatives amb les quals entren a la universitat respecte a l’esforç i la quantitat d’hores que els estudis els requeriran no es corresponen amb la realitat; també ens consulten per dificultats per gestionar els conflictes amb companys de classe, de pis o a les xarxes socials”, diu el responsable del servei d’ Assessorament Psicològic de la UPF, Óscar Caballero.
Algunes veus relacionen aquests comportaments amb la “criança helicòpter”, amb la sobreprotecció que exerceixen molts pares (i la societat en general) i que impedeix als nens explorar i trobar el propi camí sense la supervisió d’un adult, de manera que no aprenen a resoldre els problemes per ells mateixos. “Els pares estan molt pendents, molt informats i alertes de tot i s’infantilitza els nois perquè els pares no els diuen que no, no els frustren, els faciliten la vida, i quan arriben a la universitat es troben que la vida no rebaixa els seus nivells d’exigència, encara que els pares sí que ho hagin fet”, opina López.
El director del departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’ Educació de la UAB, Jordi Fernández Castro, creu que els universitaris d’avui són tan madurs o més que els d’abans i que allò que ha canviat són les circumstàncies: ara necessiten posar en joc més recursos emocionals i socials per sobreviure perquè l’entorn actual és més complex i hi són sotmesos a més pressions i incerteses. “Fins fa uns anys cursar uns estudis superiors augmentava molt la probabilitat de trobar una feina més o menys bona, i això saben que ja no és cert, de manera que se senten més insegurs i preocupats i són més desconfiats que els joves d’abans”, assegura.
El director del col·legi major Sant Jordi de la UB, Miquel Serra, també observa aquesta preocupació més gran i més por del fracàs entre els seus residents. “Avui saben que no n’hi ha prou amb treure’s la carrera per tenir la vida resolta i mostren més tensió per tenir bon expedient, per treure bones notes, per quin màster estudiaran després...”, assenyala. Malgrat això, creu que són joves decidits i valents perquè no els importa marxar a fer part de la carrera a l’estranger, cosa que provocava pànic a universitaris d’altres generacions.
Tant Jordi Fernández com Cristina Larroy consideren que en els canvis de la població dels campus també influeix que ara hi arriben molts més i de forma més fàcil. “Ara la tria es produeix en l’ESO: si la passen, és fàcil arribar a la universitat perquè entre el batxillerat i les facultats no hi ha tanta selecció com en altres països, així que hi arriben molts alumnes i molt variats, gent de tota mena”, opina el professor de la UAB. “Abans en moltes llicenciatures només entraven uns pocs d’entre els millors, de manera que aquells que ho aconseguien havien passat per moltes hores d’estudi i s’havien entrenat per posposar el reforç, per esforçar-se per un objectiu a llarg termini, mentre que la generació actual hi aconsegueix entrar amb menys esforç (els que queden fora acostuma a ser per problemes econòmics) i volen tot en un tres i no res”, indica la professora Larroy.
I afegeix que la proliferació d’universitats públiques i privades fa que també siguin molts menys els xavals que han de marxar de casa per poder estudiar, perquè ara no necessiten desplaçar-se gaire lluny. “La majoria continua vivint amb els pares, la qual cosa suposa una pèrdua d’autonomia personal, perquè, com que no s’independitzen, no es veuen obligats a fer-se càrrec de la seva vida”, apunta.
Aquesta circumstància, segons alguns experts, fa que molts siguin encara adolescents durant els anys d’universitat, ja que els pares continuen supervisant les seves vides, les seves notes i fins i tot proven d’entrevistar-se i de contactar amb els professors, la qual cosa els deixa menys marge per resoldre sols els problemes. “S’acusa els pares de sobreprotectors, però en realitat és tota la societat la que infantilitza i pressiona els pares perquè estiguin a sobre i es responsabilitzin dels fills, perquè avui està mal vist que els deixis anar sols a l’escola o fins i tot que no vagis a recollir-los a la discoteca, quan la filosofia hauria de ser que si són grans per sortir, ho són per tornar-ne sols”, reflexiona Larroy.
De la convivència a les aules o als col·legis majors alguns professors també treuen la conclusió que els universitaris actuals, malgrat que es queixen molt, són més dòcils i obedients que els de fa alguns anys, que és fàcil dialogar amb ells i que tenen més ganes de relacionar-s’hi.
